Fred. Comença aquesta gelor que es clava als ossos i ens mata la gola cada any. Fa dies que no escric, pot ser la falsa por a que un dit em caiga congelat augmenta, sobretot contra més ardenta estic. Pot ser aquest ensopiment em faça fer cada vegada menys.
La taula encara espera ser arreplegada baix d'una làmpada moderna que esgotada espera ser apagada per fi. La taula recull un llibre que fa dies que està ahí, llibre al que deuria pegar-li una ullada. De vegades mire a un dels gerrons que hi han al menjador i... em donen llàstima. Son comprats per marginar-los a un racó de casa, sols i la majoria de vegades arraconats en la trista oscuritat d' algun passadís pel que sols passes per viatjar d'una habitació a una altra.
Aquesta mandra de dies d'hivern és insoportable, sobretot si et sents com un gerro, que al trist passadís es deu sentir sol i avorrit. Encara que sempre pot mirar cap a dalt i veure una margarida ixint del interior del seu cos, una margarida a la que esperem veure-li sols una fulla arrancada.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
ei irene! what is this???? massa trist no creus?... uisssss va tonta que l'hivern relament és molt bonic i encara que la gossera t'agarre tu pots còrrer més i si t'agarra què?? doncs res, mira sóc el paradigma!! jajajaj
Que no m'agraden entrades tan tristes, almenys veure un poc d'esperança no?.
T'estime
L'esperança la té la fulla arrancada ;)
:(
Publica un comentari a l'entrada