La marxa, en els dos sentits de la paraula

D'ací dos dies me'n vaig d'aquest, el meu poble, per a més d' intertar treballar en un futur no molt llunyà en lo que m'agrada , intentar pegar-me la bona vida, la de l'estudiant a la universitat. Després de tant de temps esperant aquest moment, en el que fer-me un poc més independent, senc un nervi efímer que va i torna a la panxa. Nervi per allunyar-me d'ací, del meu poble, de la meua gent... de lo únic que he tingut i de les coses que solia fer fins ara. Encara no me'n he anat i pareix que ja senc nostàlgia. Nostàlgia que se'n va quan pense en lo bé que m'ho puc passar allí i les coses bones que aporta anar-me'n: conéixer gent nova, llocs nous... És una altra forma de vida que no està gens mal, però que em distancia de les persones que més estime. No pensava que sentiria açò ara, quan fa un temps pensava en anar-me'n ben llunt, però les arrels també m'estiren i sempre enyoraré les coses que tinc ací.