Em pose a pensar que és el que ha de tindre la meua parella perfecta i se m'ocorren dos tipus de característiques, les que m'agradaria que tinguera i les que realment suportaria. Somiem amb la parella perfecta, però realment no suportaria la perfecció. Per tant, primera característica real: Ser imperfecte.Al començament de les relacions tot és massa perfecte (imperfecte perfecte), què ocorre per a que la relació pase a ser llastimosament absurda? Quina és eixa característica especial que no farta? Esta clar que per a cadascú serà una diferent... Pot ser la clau estiga en no trobar-ne una que trenque totes les característiques bones... Això explicaria el perque tot és tan lleig quan s' acaba.
Per la meua part, crec que cada vegada li he de donar més la raó als estudis sobre preferencies sexuals... Una cosa així com allò de que les dones busquen "pasta" y els homes atractiu físic. Dic per la meua part perque pareix que el món està canviant, les dones ja no busquen resposabilitat que garanteixi la supervivència d'una futura familia, ara busquen un home que les perree (a ritme de reggaeton) y que els seus ingressos a casa provinguen de passar "farla" y speed. Per part dels homes tot segueix igual...
Bé.. que no vuic desviar-me de tema... De que depén que suportem a algú tota la vida? Son més conformistes les parelles que els que decideixen viure sols, o sols més autònoms? No han trobat a ningú que els plene o naixen plens? Pareix que tot està complicant-se... El món està canviant... Ja no necessitem d'una parella allò que sempre havia sigut l'essencial per a la perfecció. Pot ser som més exigents... Ja no som tan dependents de l'evolució, pot ser perque el món va cada vegada pijor...
En fi, no podem creure que sabem allò que ens atrau d'una altra persona... La ment és massa complicada per a saber el que realment vol, i tampoc podem fer cas de l'evolució... Perque estem elegint-la nosaltres, els temps estàn canviant a demanda de la societat... Por fa enamorar-se... D'ací uns anys açò tornarà a semblar "amar en tiempos revueltos"...
7 comentaris:
te ralles massa cirera
Estic d'acord amb la primera característica real: ser imperfecte.
Per altra part, crec que cadascú té les seues preferències, i les sabem. Cadascú sap el que li agrada (menys les persones insegures que no saben el que volen). Però quan veus un xic, o al pensar en els anteriors, ja veiem algunes de les característiques que ens agraden.
Anit ho estavem dient Arantxa i jo (i Fabi i Miguel a nosaltres), que eixa personeta que ens acompanya durant tota la vida apareix, i ja està. I quan el trobem, sabem el k voldrem per al futur. Simplement ha de passar eixe temps, o tenim que seguir el camí per trobar-lo. Pensa el que deiem: si anarem a estudiar a Madrid, Barcelona, València, o París, trobariem allà on anarem una persona que creuriem "perfecta". Simplement seguir un caminet. Qué havera passat si havera anat jo a Burjassot? o hvera trobat altre xic, o ... no vull pensar-ho, crec k ja l'he trobat.
El k no es pot fer és el k fa Carlos(el del lola), k no evoluciona, no seguix el caminet, i no troba a la seua dona, i en beure una mica d'alcohol les dones corren al vore'l.
Seguir el caminet de la vida és la clau, no hi ha més.
Bon any =)
Per cert, jo tenia una amiga a la que li deia Cirera jeje
madre mia alba q ta entrar el charlie?? jajja xD!! jo estic en tot, recolza totalemnt lafirmació del senyor Didac, també el q diu Albeta, que ja ho vam parlar i també el q diu irene, i com vam dir ahir irene, nosaltres som tan prefectes q asustem!! xD vos estime!
Alba xata, tenies ganes d'escriure, no? Perq en cap moment he dit lo contrari xD
Això, q passa en charlie??!! jajajajjajja, pobre. Cadascú és d'una forma, i no hi ha q clavar-se en la gent a la q no li agrada evolucionar... O siga, que si es pot fer, voler qdar-te així. Que siga la millor opció això ja va a gustos...
alba no sigues cruèl amb xarli.........
Publica un comentari a l'entrada