Obrint una senda

Avui tot és un poc més diferent. Després de tot un dia pasqüer i varies sessions d' acceptació aprenc que hi han més terrenys per explorar i no quedar-me estancada en un bullici de preguntes i respostes que no vuic escoltar.

Aprofitant aquestos dies de festa, ens dirigim cap a una muntanya, un terreny nou per explorar. Pas a pas, pedra per pedra, anem travessant una senda, pot ser mai coneguda, i tropecem, rellisquem... el camí no sempre ens ho posa fàcil. Anem per on volem i no sols per on els camins marquen. I si toca escalada... allà anem! El nostre cervell sols pensa en arribar a una meta, aquella penya des d'on ho veurem tot amb un altre punt de vista.

Aire pur, però no tan pur. Camp verge, i no tan verge. Allà dalt sembla que l'oxigen aplegue directament al cervell i et deixe pensar amb major claredat. Encara que intente no pensar, pot ser no m'agraden les respostes que el meu cervell em dóna, massa trist.

Després del dia a la muntanya amb gent a la que estime i amb la que em senc segura, torne al poble. Els problemes tornen, torne a pensar massa.

Els problemes son inevitables, possiblement la solució siga veure-ho tot com al cim d'aquella muntanya, on et dones conter de la quantitat de món que hi ha per conèixer, o fent el llarg camí fins la meta, on no ens hem de deixar vencer per cada obstacle que se'ns pose per davant. Volem aplegar dalt, a la cima, a la autorealització que Maslow nomenava, a la felicitat, i poc a poc, passant per un milió d'obstacles... aplegarem.