El majordom

1916, tràgic any, després de dos anys de guerra, m’ha arribat la carta del meu reclutament, la que em portará a lluitar a la guerra, a lluitar contra homes desesperats tractant de salvar la seua vida.

Jo, Henry, fins el moment majordom en la familia Smith, on he pasat vuit anys de la meua vida servint com millor he pogut, vaig a unirme a les files de esta gran guerra on no pareix haver esperança. Jovens morts, no tan jovens, families trencades... i hui he sabut que jo tindre que participar en eixa part de la humanitat.
Jo, que he servit durant vuit anys humildement als Smith, al senyor Smith escritor famós per les seues grans obres literaries, gran home de blanca cabellera i llarg bigot; a la dona de la casa, Elizabeth, dona de galtes rojes, tota una dama de l'època; i als seus fills que ja se'n van anar de casa fa un temps.
Jo, que vaig naixer a un barri industrial del centre de Londres, on la vida era trista i plena de treballadors amb gestos desfigurats de les dures jornades de treball en eixes grans fàbriques, que per sort mon pare es va encarregar de que no arribara a conèixer. Però, a pesar de tot açò, sempre arribava un raig de llum a este barri i mai faltava un xiquet jugant a baló o amb les restes de metall que hi havia pel carrer. Feliç infancia a pesar de tot, encara que als 11 anys tinguera que començar a treballar en una familia humil, de economía més alta que la meua.
Eren horribles dies, en que jo sols era un xiquet xicotet, analfabet, i que no tenia on dixar-se caure.
Allí vivía la llum dels meus dies, la bonica Anabelle, dolça jove de cabells dorats com el sol d’agost, i ixos ulls que dins tenien l’oceà, dolça jove, era un amor impossible, va tindre q casar-se amb un home més gentil i amb més diners que jo. Després d’un xicotet romanç amb ella la seua familia va decidir desfer-se dels meus serveis.
Llarg recorregut va ser aquell, de un treball a un altre, lluitant per viure, fins que vaig conseguir entrar a esta casa, on els senyors em van tractar com a un majordom, però també quasi com a un fill, van ser com la meua segona família.

Que gran felicitat quan vaig veure a Anabelle, al meu amor, passetjant amb el seu ric marit per el mateix barri que jo estava. Els seus ulls van tornar a brillar com en la joventut. Poques voltes ens hem tornat a veure, però que bé tornar-la a veure encara que siga un sol instant.
I ara amb esta carta senc que la perdré, pedré la meua felicitat i la meua vida, per convertir-me en una maquinaria de dolor i mort, al servei dels grans dictadors per combatre junt a tancs i més màquines com jo, amb més persones del altre bàndol als que vorem com dimonis als que hi ha que eliminar.

Si hi ha quelcom més enllà... per qué permiteix açò sols perque un general ho diga, si aquest es tan humà com jo?
Però ara sols pense amb ella, en com despedir-me, en com se que li partiré el cor. Després de veure la carta del meu reclutament sols pense en anar a dir-li un adèu, en tindre-la una vegada més, però cóm podré? Sols se que la mort m’espera, o tal vegada no, qui sap, però no podré tornar a viure després d’aquell horror, no seré el mateix, sols espere que amb aquest pensament algú recapacite sobre la violència de la guerra i no es repetisca aquest infern, aquest viatge cap a la mort.


(Després de molts anys, i unes quantes rectificacións, ací està, una de les narracions a les que més apreci li tinc. Treball de valencià de a saber quin any)