Màscares?

Hi han dies tristos i també dies feliços. Pot ser tot depenga de la màscara que portes posada quan veges el món que t'envolta.

Als primers dies, els tristos, vols tancarte en un forat fosc on ningú moleste, vinga a contar-te mil històries que t'importen més poc que molt, ni que interrompin el que estàs fent, que per a tu és més privat que públic. En aquestos dies sembles una solitaria que quedarà amargada a la seua cova fosca a la que ningú acudirà per saber si es troba bé. Pareix que el món se't ha posat en contra per complet. Que no hi ha persona en qui realment pugues confiar, algú que vulga escoltar-te sense que pense que eres una pesada o, tal volta, una dramàtica. Una persona que sols t'acaricie els cabells mentre plores per lo mal que t'ha anat el dia. Al saber que això no passarà, et tanques al teu forat, pensant en lo poc que importes i per això a tu també t'importa tot ben poc. No saps que fer ni com eixir d'eixe forat, penses que pot ser quedar-te gitada fins que pase és la solucio. Però com va a passar tot si no t'alces?!

Als següents, els feliços, tot es veu de diferent manera. Pareix que la vida ha anat per on tocava i que cada cop que has estat dolguda ha sigut un pas que t'ha portat fins on estàs ara, fins aquest moment on ho tens tot, encara que de vegades no ho veges. Perceps totes les bones intencions, entens els malentesos, i sents que a algún lloc, hi ha quelcom esperant que canvies la seua vida, seria com el famós efecte papallona del proverbi xinés, on tota causa, per menuda que siga, té un efecte, pot ser considerablement notable. Son dies als que t'estimes a tu mateixa i això et permiteix poder estimar el que t'envolta. Vas a la platja i sents la brisa, i les ones xocar contra l'aigua creant eixa espumeta blanca i salada...

Però també hi ha dies sense màscares, on som nosaltres, sense cap alegria o tristor apegada, o almenys, no sentint-la. Dies als que busques a les dos màscares quina és la resposta correcta, com deus actuar objectivament, sense pensar si deuria ser un dia trist o un dia feliç per a tu.

I és que... son bones aquestes màscares?

Per una part, et fan veure el món d'una manera molt subjectiva, depenent del teu estat d'ànim, la teua situació hormonal... i mil causes més tant ambientals com biològiques. I això... no és bó. No és bona eixa bipolaritat, tant per a ú mateix com per a la gent que l'envolta. Com saber com reaccionar cap a una persona amb canvis de màscara continus?

Per una altra part, que seria de nosaltres sense eixos dies tristos, dels que eixes apreciant un poc més el que tens al costat, o eixos dies vius, on sents que pots amb tot?

Dins de cadascuna de les màscares, es troba eixa veueta que ens diu als dies tristos "tira endavant!", i als dies alegres "de segura ho tens tot?". En la meua opinió, eixa veueta, a la que li deguem seguir encara vius i no morir d'una sobredosi de neuroticisme o extroversió és el nostre jo, pot ser comparable amb el "jo" de la teoria de S. Freud, però que en aquest cas no balanceja el ello y el superjo, sino les dues màscares que dominen la nostra vida.

Pot ser també existeixa una màscara amb cara de confusió creada per les ganes de seguir desperta, i que et faça preguntar-te el per què de les coses, i pot ser eixa màscara siga la meua avui, o també una que em diga: veste'n a dormir ja!