Hi han dies en els quals tenim una major percepció del món. Dies que ens adonem de coses que fins el moment havien passat desapercebudes. Dies que perceps l'olor tan característic d'aquell suavitzant a la roba, que sents els ocells que et despertaven tots els matins però que ja no ho fan, que sents el calor d'eixa eixumenera rovellada pel temps...Caminem pel passadís de la nostra vida, ple de fotografies de moments inoblidables, encara que de vegades els vuiguem oblidar. I arribem a un cantó, on em gire per veure el camí recorregut i veig tot el passat, aquells moments, aquells escalons al passadís on vaig tropessar sense adonarme'n... i dic "hostia, per tot açò he passat ja...!".
Em pose a mirar les imatges penjades d'aquelles parets, de vegades fosques, i veig gent, gent que encara permaneix a la meua vida, i gent que a pesar de que ara ja no formen part de mi, ho han fet en algún moment i per una xicoteta relació han provocat un gran canvi.
Hi han dies com aquest, als que torne a casa i tot el que era el meu món torna, aquell troç, de cantó a cantó, que em farà seguir trobant noves imatges, pot ser més il·luminades a les noves parets del passadís.
2 comentaris:
s'està molt bé a casa i jo senc la necessitat de otrnar sempre, el foguet, les nits al cine beguent i de tot... records!!! xDD
Està clar, mai podem deixar eixe món enrere. Al cap i a la fí ha sigut el nostre món i seguix sent-ho. Ara tenim dos. El poble de sempre i la nova ciutat. Sempre acudirem al cine, divendres, dissabte i... qué collons!! algun dimecres hem anat. Una lluna xavales¿?
Publica un comentari a l'entrada